Antoni Morell

Biografia

Infantesa i formació

Tot just una setmana després que es produís l’atac japonès a Pearl Harbor, va néixer a Barcelona, al carrer Calaf número 18, cantonada Santaló -davant mateix del Mercat de Galvany- l’Antoni Morell i Mora. Era el diumenge 14 de desembre de 1941

Aquest infant fou el segon i darrer fill que tingueren el senyor Ramon Morell i Serés, un català nascut a Alpicat i  la senyora Agnès Mora i Armany, una cabalera andorrana de cal Giraut d’Escàs de La Massana, que en aquell moment residien a Barcelona.

La primera filla fou la Montserrat (a qui anys més tard, en els capítols matrimonials, van fer hereva universal, ja que ella es casà amb un estranger, i d’aquesta manera, el seu marit va poder fer-se andorrà); i el segon, l’Antoni, va ser el cabaler. Cal recordar que el terme jurídic català de cabalers i cabaleres designava els fills que no eren ni hereus ni pubilles i només rebien dels pares com a herència una compensació econòmica en diners o en cabal (d’aquí el seu nom), en el moment de casar-se o en el de morir els progenitors. És per això que havien de marxar de la casa pairal per tal de preservar la unitat del patrimoni i construir la seva pròpia vida.

L’Antoni, de petit, era un nen “molt ximple i molt tímid” i, segons els qui coneixien bé la família, s’assemblava més a la mare que era d’un caràcter “molt més sec”. La seva germana gran, la Montserrat, per contra, es retirava més al pare, d’un caràcter “molt més vitalista”.

Recordant amb nostàlgia la seva infantesa, un dia Morell em deia: “Els pares, tot just firmaven i poc més, però d’ells vaig aprendre: el rigor, la disciplina, l’afecte i el respecte. Discutien molt, però mai barallant-se, sinó emprant el diàleg. Eren gent lluitadora a mort, eren… impressionants!!! Parlar d’ells… em fa patir.”

El pare de l’Antoni Morell, Ramon Morell i Serés, era un taxista, que més tard es convertiria en xofer particular i que com va dir l’Antoni: “conduïa un taxi de gasogen, que eren molts dels d’aquells temps, i que feien servir les pellofes d’ametlla com a combustible”.

En aquells temps, la majoria de cabalers i cabaleres, varen haver de marxar d’Andorra per a guanyar-se la vida: “perquè allà dalt no hi havia res més, que la mica de tabac, les trumfes, i el que donava la terra…”. Anys més tard, el mateix Antoni escriuria: “La mare, que va haver d’emigrar a Barcelona, com tantes dones ho feren a la recerca del crostó de pa (les ties a París, i els oncles a Besiers o a Carcassona), em digué que aquest era un país d’asil: m’insistí que jo cregués en alguna cosa” (L’esdevenidor assumit, pàgina 3).

I fou així que, amb tretze anys, l’Agnès de cal Giraut d’Escàs, la nena del cal Rei de Pal i la de cal Palanca del Pui van baixar a peu i en tartana des d’Escàs fins a Calaf, per agafar el tren que les va conduir a Barcelona. Un cop allí va entrar a servir de “minyona collonera” (com es deia en aquells temps) a casa d’uns vellets que la van tractar molt bé “i que li havien de col·locar una cadira perquè pogués arribar a les poselles”. Més tard, va entrar a treballar en una casa de luxe, molt important de Barcelona, a l’avinguda Diagonal cantonada Muntaner, on, -coincidències de la vida-, també hi treballava el xofer d’Alpicat amb qui anys més tard es casaria a l’església de Santa Teresita de Jesús, de la Via Augusta, al barri de Gràcia.

“Soc fill d’una dona extraordinària -per què no vaig saber escoltar-la més?-, i d’un home esplèndid -per què no vaig saber seguir els seus “absurds” consells?” (L’Esdevenidor assumit, pàgina 42).

D’aquells temps d’infantesa a Barcelona l’Antoni Morell recordava, encara amb emoció, “la botiga de joguines Tic-Tac que mirava cada dia embadalit… a la cantonada de Muntaner amb Diagonal”.

La crua realitat dels anys quaranta a Barcelona era que les coses pintaven magres”, així que, per fugir de la misèria barcelonina de la postguerra, el matrimoni va decidir -quan l’Antoni només tenia sis mesos- pujar a Escàs uns quants mesos l’any, però mantenint la residència a Barcelona.

Aquest costum duraria uns set o vuit anys, en els quals viurien quatre o cinc mesos a l’estiu a Andorra, i la resta a la capital catalana. A excepció d’un any en què l’Antoni cursà els estudis a l’Escola Francesa de La Massana. D’aquella època recordava també amb certa nostàlgia a Madame Molné de cal Palanques de La Massana, (tia del qui seria Cap de Govern, anys més tard, senyor Marc Forné). Recordant-la, Morell m´explicava que Madame Molné: “Era una dona madura amb un gran mestratge i que ens va ensenyar el nom de les coses”.

Per aquells temps, a Escàs només hi havia quatre cases, un caminet que baixava cap a La Massana i un altre que pujava cap a Sispony. Morell deia que“ de petit era un noi molt tímid i calladet, molt bon nen, però a voltes molt geniüt. Cada dia anàvem a guardar les vaques i a cuidar el galliner. Es menjava molt porc i aviram i truites de riu, que es pescaven amb paravents. Es bevia vi, però a casa no se’n feia perquè no hi havia vinyes. Escudella, trinxat, ous, esquirols, conill a la cocota amb arròs. Era una cuina de subsistència. Baixàvem a Andorra a peu una vegada en tot l’estiu. No sortíem de la Massana i per la Festa major d’Arinsal hi pujàvem en un camió. Veritablement féiem vida de pagès-pagès […] Quan jo era petit no hi havia misèria, però érem molt pobres. Només hi havia dos nenes… i després, a la Massana hi havia nens. A l’hivern no solies veure gaire gent i les notícies de fora arribaven mitjançant La Vanguardia amb alguns dies de retard […] Als hiverns, quan ens estàvem a Andorra, ens passàvem el dia al costat del foc, explicant històries, parlant de les bruixes, dels penjats, dels suïcides (sobretot dels de les parròquies altes). La majoria dels que es llevaven la vida ho feien amb l’escopeta, amb un tret al cap o llençant-se al riu. De penjats o amb pastilles, no n’hi havia… En resum, a Andorra es parlava molt perquè l’únic lloc on es podia estar era a la vora del foc… o al llit”.

Notícia de La Massana, Morell descriu vivències de quan era infant, els personatges i els paisatges: “L’Assumpció de cal Nyerro d’Escàs, l’Antoni de cal Rutllan, l’Albert, malaguanyat, de cal Colat del Pui, el Ventura de cal Jaume, els primers balls amb la Rossita de cal Parrot, hostes d’aquella escola, clau en moltes de les nostres existències posteriors que dirigia la Sra. Molné, on planejàvem les nostres aventures, gairebé sempre malifetes, petits assassinats de seronalles indefenses, persecució de gallines estúpides i badoques, robatoris de nius, jocs de pares i de mares, destrosses de sembrats, de camps de tabac o de naps […] La Vall, certament, no era com la d’ara; com a mínim, romania fixada més enllà del brogit espaordidor de civilitzacions urbanes. Jo la vaig palpar, per primera vegada, amb els ulls de la consciència, entre els anys 1945 i 1946. Una vall que, a partir d’un fort estrangulament, s’obre ampla per ubicar La Massana, el Pui, Escàs, l’Aldosa, Sispony, Anyós…, i torna a tancar-se en el seu budell d’origen per estroncar-se, de manera magnífica, en una cruïlla: Pal o Arinsal, i el Mas de Ribafeta, a la dreta […] Per a nosaltres, infants, era el món: allí començava la nostra cosmogonia i finia la nostra perspectiva […] La casa, de pedra fosca, plena de racons, incògnites inescrutables en el nostre esperit, aferrissat a topar amb la por materialitzada, un ventall geogràfic amb fronteres precises: feixes, beços, serrats, fonts de toponímia sonora […] o bordes d’antigor sepultada”(Notícia de La Massana, pàgines, 15-16).

Els padrins per part de pare no els va conèixer, només va conèixer la mare de la seva mare: la padrina Maria, que va ser una persona molt important i estimada per a ell, omnipresent al llarg de tota la seva infantesa.

“Andorra era un matriarcat. I al ser un matriarcat la padrina era qui aguantava la casa. Les dones han aguantat les cases a tot el Pirineu” va dir Morell.

Preguntat sobre records d’infantesa, Morell explicà: “De petit venia a La Massana una vegada a l’any. A partir dels 7 anys ja anava als escolapis del carrer Balmes. Després vam pujar en taxi, però era 7 o 8 hores […] Tinc records dels camps… Tardaves un dia sencer per pujar de Barcelona a Andorra. A les 5 del matí al tren a l’Arc de Triomf, amb tren fins a Puigcerdà, a Puigcerdà esperar el cotxe de línia de la Seu. A la Seu fins a la plaça d’Andorra la Vella i llavors amb el camió de la llet fins a la Massana. I a la Massana venien els meus oncles a buscar-nos i a mi com que era petit, em carregaven a sobre la mula. Arribaves a les 10 del vespre […] A la casa hi vivia la padrina, l’hereu, dos oncles més. I quan veníem nosaltres, la meva mare, la meva germana i jo, que ens hi quedàvem mesos, i el meu pare només venia quan tenia vacances […] Jo vaig marxar als 7 o 8 anys i no vaig tornar a viure fix aquí fins als 27”.

Quan el petit Antoni complí els set anys, entrà a estudiar en un dels millors col·legis privats de Barcelona, els Pares Escolapis del carrer Balmes, i recordava amb nostàlgia que:  Vaig anar a col·legis de luxe, pagats per un xofer i després taxista. […] Algun vespre em venia a recollir el pare  a l’escola amb el cotxe de l’amo i  em deia: No diguis que soc el teu pare. Es pensaran que ets fill de casa bona!”

Un cop acabats els estudis primaris, als deu anys ingressà al Seminari Menor de la Conreria, anomenat també Seminari Conciliar de Barcelona, on estudià humanitats durant cinc anys.

Morell deia que “com que era molt tímid em feren estudiar” i recordava que el llatí, el grec, les matemàtiques, la física i la química eren el seu “pa de cada dia”.

Quan tingué quinze anys, amb els estudis menors acabats, va passar al Seminari Major de Barcelona, que en aquells temps es trobava la cantonada Diputació amb Balmes. Allà estudià tres anys de filosofia i quatre de teologia.

Aquest seminari era molt més liberal que els seminaris d’altres poblacions petites com la Seu d’Urgell i Morell explicava que a partir dels 15 anys els seminaristes llegien de tot. “Durant els 3 anys de filosofia normalment no sorties, només durant les vacances o per anar al metge, però a teologia començaves a sortir i els diumenges jo anava a veure el Paco Candel, que estava de sagristà a les barraques de Montjuic.” Antoni Morell feia classes de catecisme als nens de les barraques.

Sobre les seves lectures, Morell deia que des de ben jove, al Seminari, era un lector voraç. Als 15 anys llegia els clàssics grecs i llatins, als 15-16 els autors existencialistes. Morell llegia novel·les, assaig, filosofia, poesia, de tot… Autors russos, americans, italians, espanyols, catalans… A l’estiu freqüentava un establiment on es llogaven llibres a la plaça Letamendi de Barcelona, i allà havia llegit llibres de John Steinbeck, Scott Fitzgerald, John Dos Passos o Graham Greene entre molts altres.

Al llarg de tota la seva vida, Morell ha sigut sempre un gran lector. “Més enllà de la meva família, dels meus veïns, la meva pàtria són: Pèricles, Ruyra, Shakespeare, Tolstoi, Sartre, sant Agustí, Molière, Cèsar, Ciceró, Espriu, Pla, J.V. Foix, Rodoreda i Miquel Martí i Pol i Jorge Luís Borges”. (Memòries del fill d’un poble, pàgines, 99-100).

Durant els tres mesos de vacances (amb disset o divuit anys), aprofitava per viatjar fent autoestop amb quatre amics del Seminari i ho feien vestits amb sotana –perquè així ens agafaven més fàcilment”– feien autoestop i voltaven per tota l’Europa occidental: França, Bèlgica, Itàlia, Alemanya, Suïssa…

Recordava algunes anècdotes com ara “haver de treballar a París netejant oficines”, o quan “un capellà ens va deixar unes golfes per passar la nit”, o quan “vam haver de dormir al ras, enmig d’un carrer, al costat d’un canal de Venècia…” o quan a Munic “preguntàvem pels camps de concentració nazis i ningú en sabia res, o no en volia parlar”. Tots aquests records Antoni Morell els tenia ben vius i se li notava en la lluminositat dels seus ulls i en la mitja rialleta que se li esmunyia entre les dents…També explicava amb orgull que “jo amb 19 anys batejava i casava! Però el que més m’agradava era batejar!”

L’any 1962, un cop acabats els estudis als 21 anys, es va ordenar diaca. Aquesta edat, gran i petita alhora per a un jove, no era suficient per a poder ser ordenat capellà (en aquella època no es podia ser ordenat fins als 23 anys); i és per això que li van proposar d’anar a Roma a fer un doctorat. Aquesta proposta no va agradar-li gens perquè ell volia anar a Alemanya. Aquest desig topava frontalment amb el de l’Arquebisbe franquista de Barcelona, Gregorio Modrego Casaus, que “no veia amb bons ulls que el nostre Diaca anés a un país tan progressista…”. Aquesta diferència de criteris va ser fonamental en la vida de Morell perquè, sense voler anar a Roma i sense poder anar a Alemanya, va decidir penjar els hàbits i, aprofitant la seva enorme formació intel·lectual, anar-se’n a estudiar la carrera de Filosofia i Història Moderna i Contemporània a la Universitat de Saragossa.

En aquesta etapa aragonesa l’Antoni pogué observar de primera mà que Saragossa, almenys en aquells temps, era una ciutat “anticatalana a mort” però també en guardava bons records: “Hi havia tres andorrans més estudiant allí i la residencia dels jesuïtes era bastant liberal …els últims cursos, si demanàvem la clau, ens la donaven. […] No calia sortir de vins a les nits perquè de dia ja bevíem prou… Ho vam passar molt, molt bé. Vaig fer grans amics i amigues […] Vaig conèixer tot l’Aragó”.  Gràcies al seu ampli bagatge cultural feu la llicenciatura de cinc anys amb només tres, perquè feia els cursos de dos en dos i va redactar una tesina titulada “La Revolució Francesa a Andorra”, que fou publicada pel Consejo Superior de Investigaciones de Madrid.

 

 

 

 

error: Content is protected !!